Tal i com començava a comentar en l'anterior post, erem a Nara quan va passar tot. Acabàvem d'arribar amb tren des d'Inari. Mentre dinàvem uns fideus calentons, i a fora plovia amb força, sentíem la radio japonesa, i destacaven una vegada darrere l'altra la paraula Tsunami. No enteníem res més, i ningú s'alterava, amb lo que no li vam donar importància, vam seguir menjant tranquil·lament, i vam anar a veure el Gran Buda i algun temple de la ciutat.
Ai, quan vam arribar a l'hostal! Vam engegar la tele i no podíem creure'ns el que estàvem veient. Imatges d'oficines sacsejades, edificis esquerdats, carreteres tallades, i una gran onada que arrasava tot el que trobava al seu pas durant kilòmetres i kilòmetres. Per sort, vam trobar la CNN Worldwide en anglès i vam començar a entendre què estava passant. Era espantós. Les imatges parlaven per sí soles. Tot el nord est del país estava destrossat, Tokyo havia estat sacsejat, i seguia tremolant amb força amb les rèpliques, i tot el país estava en alerta esperant el recompte de morts. Vam sentir la primera xifra, 40 persones, i ja ens va semblar molt greu. No cal dir, que al sentir com anava augmentant el número de morts i desapareguts, se'ns glaçava la sang.
Aquella nit vam dormir com vam poder, amb un malson darrere l'altre. Una nit difícil, però tranquil·la dintre el que cap, i donant gràcies de trobar-nos en el punt més lluny de l'epicentre d'on podíem ser durant tot el viatge.
Dissabte al matí vam poder agafar el tren sense problemes, i semblava que tot tornava a la normalitat fins que vam arribar a Tokyo. Vam baixar a Shinagawa, amb intenció d'anar fins a Shinjuku i agafar el tren fins a Mitaka, a veure el museu Ghibli tal i com teniem previst. Tela marinera el que ens vam trobar a Tokyo! L'estació era un no parar de gent. Les imatges que aquí ens arriben de tant en tant de l'hora punta al metro de Tokyo, eren poques comparades amb les riuades i riuades de gent que deambulaven per aquella estació. A mesura que passàvem per davant de les andanes, anàvem veient que totes estaven tancades amb cintes de policia excepte dues, i vam intentar arribar-hi. Després de mitja hora o tres quarts de cua, enllaunades entre japonesos i sense entendre res de la megafonia, excepte els noms de les línies de metro, vam entendre que allò era molt gros, i que havíem de dir prou als nostres dies de turisme i anar fins a Narita, on havíem de passar l'última nit abans d'agafar l'avió per tornar.
He de seguir insistint en com són els japonesos. Tot i el caos i la gentada, allò era ordenat i tan silenciós i respectuós que feia por de veure. Hi havia gent a banda i banda del passadís, comprimits a més no poder i intentant avançar fins a l'única línia de metro que encara funcionava, i havien deixat entremig un espai on podien anar sortint tots els passatgers que baixaven d'aquestes línies. Pot semblar normal explicat així, però jo no m'ho imagino a Sants de cap de les maneres! Aquí serien crits, empentes, nervis, bronques i més crits.
Vam decidir tornar a agafar un shinkansen (tren bala) fins a l'estació central de Tokyo, a veure si hi havia alguna manera d'arribar a Narita des d'allà. L'estació era plena de mantes al terra preparades per donar refugi a tots els que no podien arribar a casa, de maletes, i de riuades de gent amunt i avall intentant arribar a algun lloc segur.
La línia de Narita funcionava, així que vam baixar fins a l'andana per agafar-la. Un altre cop, com si fos hora punta. Vam entrar, nosaltres i maletes, fent força entre la gent dins el vagó, i amb prou feines teniem espai pels peus, quan encara seguia entrant-hi gent. El viatge va ser lent i apretat, però vam arribar a Chiba, on havíem de canviar de tren fins a Narita. En passava un cada mitja hora, no cal dir com anaven. La gent entrava d'esquena, agafats a les portes per poder fer força amb el cul i fer-se un forat entre els que ja eren a dins, fins que desapareixien dins el vagó com si la força els hagués xuclat. I així un darrere l'altre fins que sortia el tren.
Vam fer cap a Narita a allò de les 14.00, vam menjar alguna cosa i vam anar a buscar l'autobús que ens portava a l'hotel. A la parada de l'autobús ens vam trobar un noi indi, que ens va explicar que havia sortit de Sendai en direcció a Tokyo una hora abans del terratrèmol, que el tren els hi va tremolar i balancejar amb força de banda a banda, i que els edificis que veia a través de les finestres es movien com si fossin de paper. Esgarrifós sentir-ho en primera persona.
Arribàvem a l'hotel a les 15.30, més o menys. Unes 9 hores de Kyoto a Narita, quan en condicions normals haurien sigut unes 3 i mitja. Un cop a l'hotel, assegudes al llit, descansant les cames, vam notar una petita rèplica. Les cortines es movien de banda a banda, i el llit semblava que me l'estiguessin remenant des de sota. Sentia com un mareig molt estrany. Tota la tarda i nit vam seguir notant tremolors com aquest. No massa cosa, però espantava ser allà. Alguns eren com si passés un metro, i altres, movien les cortines i feien tremolar els vidres. Aquella tarda no ens vam moure de davant de la tele, i vam dormir amb les maletes fetes i les sabates i les jaquetes a punt, per si havíem de sortir corrents. Vam veure que el país estava en alerta nuclear, ensenyaven gràfiques de la planta que estava en perill de sobreescalfament, i al cap de res, un vídeo d'una explosió a una de les plantes de Fukushima. Tot això, en imatges i sense entendre res del que deien. No parava de sortir el primer ministre i els tècnics de les nuclears en rodes de premsa, i seguíem sense entendre res més que no fos que havia petat una nuclear i que havien evacuat en un radi de 20km al voltant. No enteníem de cap de les maneres lo gros que podia ser tot plegat.
Ja des de l'aeroport, vam respirar tranquil·les, ja que els avions es tornaven a enlairar, però mentre esperàvem encara notàvem les rèpliques. El terra i els vidres de l'aeroport tremolaven sovint. Ens vam retrobar amb una família catalana que havia volat amb nosaltres a l'anada i que havien de tornar el dissabte. Havien viscut el terratrèmol a Tokyo, i ens explicaven com eren en una estació i els van apretar contra una columna, per seguretat, mentre tot al seu voltant es sacsejava amb molta força. Portaven un dia a l'aeroport de Narita, ja que el seu vol de dissabte havia sigut cancel·lat, i havien passat aquella nit allà, a l'espera de volar fins a Milà, de Milà a Roma, i de Roma a Barcelona. L'única solució que la companyia els hi havia pogut arreglar.
Un cop dins l'avió, a la pista, tot va tornar a tremolar, però crec que tots ens vam voler creure que eren els motors de l'avió, quan en realitat era una altra rèplica.
Vam sortir amb una hora de retràs, fet que ens va fer perdre l'escala a Roma, i esperar 6 hores a Ciampino fins el següent vol a Barcelona, que també sortia amb retràs. En total, dos dies de tornada eterns i interminables, que han fet que arribi del que havia de ser un dels viatges de la meva vida amb un regust molt confús.
